BASE ESPIRALL 2 - 1 VISTA ALEGRE B

Sembla ser que l'equip del barri de l'Espirall està abonat a haver de patir cada partit d'aquest any... però moltes vegades i com ja va sent tònica habitual, per mèrits pròpis, sobretot els primers 45 minuts de cada match. M'explico. No és que vulgui fer una crida al desànim, tot el contrari, simplement vull que sigui un comentari totalment constructiu i que ens ajudi a adonar-nos del que estem fent malament. Sobretot perquè sense adonar-nos ens tornem a reenganxar al pom de dalt i les lamentacions a final de temporada, quan ja no s'hi pot fer res, només serveixen per consolarnos d'una manera totalment falsa. El "ser o no ser" és qüestió de present, no de pretèrit.

Avui, he arribat a les 11:00 al camp, demorantme 30 minuts de la convocatòria degut a una gastrointeritis que no ha permès que em calcés les botes. I la meva sorpresa ha estat que els jugadors rivals, a una hora del xiulet inicial baixaven tranquilament per la rampa d'accés al nostre camp. De fet, el primer que he pensat és que podrien ser jugadors lesionats i que ajudaven a portar el material, però la realitat era simplement el que estava veient. Davant nostre teniem avui un equip inmers en una malestrogancia que ja arrastren des de l'any anterior: un equip filial marginat de la seva pròpia institució degut a que els consideren més un "lastre" que no pas el nexe entre futbolbase i primer equip. Resultat de tot això: penúltima posició de la taula i molts altres reflexes d'un equip sentenciat a mort. Un altre ítem per adonar-se que l'equip de Castelldefels no rutlla, és que "no recordaven" que l'Espirall, com a local vesteix de blau, i això ha fet vestir-nos per segona setmana consecutiva de vermell (que guapo que estaves Marcos).

Però a partir de les 12:00 la truita semblava haverse girat i al minut 20 els blaus ja manaven al marcador, sisi, els blaus i no eren els locals. L'equip que no ens havia de donar cap problema ens ha fet una demostració pràctica del que se'n diu: CARÀCTER. Durant tota la primera part ens han passat la mà per la cara amb tot el que qualsevol equip necessita per guanyar una batalla d'un diumenge i la veritat, que si no arriba el descans, crec que aquella dinàmica no la canviava ningú.
L'últim que perd un futbolísta, és l'orgull i per molts problemes que hi hagin al teu voltant, quan sona el xiulet, tot es sobreposa a tot i per molt malament que vagin les coses, s'intenta suplir la falta de quelcom amb qualsevol altre sentiment de lluita o com diuen a l'espirall: CON DOS COJONES!!
Sembla que si fem un partit bò la setmana anterior, ens fagi guanyadors ja dels 3 punts sense saltar al camp i la flauta no sona gauires vegades. Va sonar el dia del Vallirana, ha sonat avui davant del Vista Alegre... si volem lluitar per algo, no em de desafiar tant a la sort.

Pel que fa als aspectes positius, hem mostrat un canvi d'actitut al sortir de la caseta que si més no, ens ha fet portar l'iniciativa del joc i demostrar voler guanyar el partit. Fruit d'això el nostre Sheriff ha aconseguit l'igualada al marcador amb una pilota creuada després de la sortida d'un corner. El segon gol ha arribat després d'una gran jugada col·lectiva (per mí, el millor minut i mig del partit) i finaltizada per l'altre capi, el noi de Sant Llorenç.

Us demano disculpes si sóc un pel crític amb el partit d'avui, però m'ha tocat fer la crònica a mí. Nosé si és perquè he vist el partit de fora i no és el mateix jutjar que si estàs dins, però avui, una persona implicada només sent el que ha escrit aquí.

M'agradaria recordar una frase:

EL DEPORTE NO CONSTRUYE EL CARACTER, LO REVELA.

Salut i dimarts més.

Us estimo!!

GALERIA DE FOTOS BY Mr.ANGLADA